Perversions teatrals al Municipal

El dissabte passat (29 setembre), a les 21:00, el Teatre Municipal va acollir la Cia. La Ruta, amb Perversiones sexuales en Chicago, de David Mamet, direccio Juan Pedro Compoy. La funcio anava en benefici de l’AECC – Catalunya contra el Cancer. Penses: que be, al menys hi ha alguna causa bona, al menys una proposta ben encaminada. Pero, sorpresa: el teatre casi buid. La gent de les llotjes ja havia baixat a platea i ni aixi estava ple  En fi. Trobo que s’havia fet poca publicitat, jo vaig descobrir-ho a ultima hora 

Mamet m’agrada, sobretot soc fan de la seves teories sobre el teatre i la professio de l’actor (pero no es el cas de parlar ara, podeu llegir Verdadero y Falso per mes informacio), pero no coneixia aquest text seu. Vaig mirar el trailer de l’obra, vaig buscar una mica la informacio i no pintava gens malament  Comenca l’obra i casi no sento res del que deien dos dels actors (Fernando Gil i Javier Pereira; a vegades, a l’Urusula Corbero tampoc se l’entenia, prova que fer series no es suficient pel teatre). L’interpretacio no estava malament, el text es podria salvar, per tant faig l’esforc per sentir-los. Dos amics i dues amigues parlant dels seus problemes amorosos. Dos d’ells comencen un intent de relacio, pero s’acaben separant. La classe americana mitjana recercant-se a ella mateixa, pors, desitjos, poca autenticitat, topics, paraulotes, sexe i fantasies, detalls picants, exageracions. Podriem dir que parla de la nostra societat ben be, oi?

L’escenografia que proposa La Ruta es senzilla i correcte – res que pugui impressionar o quedar estampat a la retina, pero que tampoc faci mal. Pocs mobles, moderns, donant la sensacio que l’accio pogues passar en qualsevol lloc del mon, que el missatge es universalment valid. Els dialegs son rapids, acids, carregats de realisme (sexual) i brutalitat (en quant a autenticitat), pero en bastantes ocasions els actors es salven pel text, i no per la seva feina. Perque massa sovint cauen en el topic, malgrat que l’objectiu es ilustrar topics, pero tornen a parlar fluix i no els sentim, perque no sempre s’ho creuen. I per tot aixo, no acabes d’entrar del tot en la historia. Be, aqui un petit incis – unes 4 noies que estaven a la fila de darrere estaven entusiasmadissimes, sembla que no havien sentit mai ni hija de puta, ni follar, ni altres paraules…sempre es dedicaven a riure massa, a parlar per sobre dels actors i a anticipar, com si fossim a la televisio, el proper moviment dels actors.

Mentres l’espectacle no es una gran produccio, val la pena centrar-se en el text de Mamet. A veces no sabes lo que quieres hasta que te lo dan. Potser es el que som, el que ens hem convertit: projectem desitjos, pero no tenim el valor per assumir-los. Som buids o no ens permetem acceptar la plenitud. A la fi, pero, com deia Karl Jaspers, el mes dificil es reconeixer als altres i l’alteritat de la naturalesa. Pero mes que d’una vegada venc l’egoisme i l’individualisme.

Malgrat tot aixo, vaig passar un vespre agradable i no m’en arrepenteixo d’haver anat. Ah! De tots, us recomano que seguiu a la Cristina Alcazar, molt bona 

Perversiones sexuales en Chicago
Repartiment: Cristina Alcázar, Fernando Gil, Úrsula Corberó, Javier Pereira. Direcció: Juan Pedro Campoy. Autoria: David Mamet. Ajudant de direcció: Carlos Seguí.