Cerimònia del foc o panta rhei

Estàndard

Vaig anar a veure la Cerimònia del Foc a #TemporadaAlta…Quina vivència!

Immoral beauty. "And when I don't feel it, it's pointless" (Sarah Kane)

Amb ulls i cor de nena que espera al Pare Noel o els Reis Mags – així vaig anar el dissabte a veure la Cerimònia del Foc. Vaig seure a les escales de Sant Felix i vaig esperar. Molta gent al voltant, expectació, mobils a punt per fer fotos i els membres de la companyia que ja començaven a encedre el foc. Rituals i complicitat, gestos mecanitzats o l’il lusió de crear sempre un principi diferent. Això encara estava per veure. I uns minuts abans de l’hora prevista, els llums es van apagar i l’altra llum, la del foc etern, la del canvi, de la vida perpetua, del (re)naixement, de la destrucció i de la renovació, es va encendre.

Els guies són els autòmates. No saps si corren, si van amb bici, si estan esquiant. Potser no fan res d’això i es nomes la nostra ment que…

View original post 395 more words

Anuncis

Perversions teatrals al Municipal

Estàndard

El dissabte passat (29 setembre), a les 21:00, el Teatre Municipal va acollir la Cia. La Ruta, amb Perversiones sexuales en Chicago, de David Mamet, direccio Juan Pedro Compoy. La funcio anava en benefici de l’AECC – Catalunya contra el Cancer. Penses: que be, al menys hi ha alguna causa bona, al menys una proposta ben encaminada. Pero, sorpresa: el teatre casi buid. La gent de les llotjes ja havia baixat a platea i ni aixi estava ple :( En fi. Trobo que s’havia fet poca publicitat, jo vaig descobrir-ho a ultima hora :P

Mamet m’agrada, sobretot soc fan de la seves teories sobre el teatre i la professio de l’actor (pero no es el cas de parlar ara, podeu llegir Verdadero y Falso per mes informacio), pero no coneixia aquest text seu. Vaig mirar el trailer de l’obra, vaig buscar una mica la informacio i no pintava gens malament :) Comenca l’obra i casi no sento res del que deien dos dels actors (Fernando Gil i Javier Pereira; a vegades, a l’Urusula Corbero tampoc se l’entenia, prova que fer series no es suficient pel teatre). L’interpretacio no estava malament, el text es podria salvar, per tant faig l’esforc per sentir-los. Dos amics i dues amigues parlant dels seus problemes amorosos. Dos d’ells comencen un intent de relacio, pero s’acaben separant. La classe americana mitjana recercant-se a ella mateixa, pors, desitjos, poca autenticitat, topics, paraulotes, sexe i fantasies, detalls picants, exageracions. Podriem dir que parla de la nostra societat ben be, oi?

Image

L’escenografia que proposa La Ruta es senzilla i correcte – res que pugui impressionar o quedar estampat a la retina, pero que tampoc faci mal. Pocs mobles, moderns, donant la sensacio que l’accio pogues passar en qualsevol lloc del mon, que el missatge es universalment valid. Els dialegs son rapids, acids, carregats de realisme (sexual) i brutalitat (en quant a autenticitat), pero en bastantes ocasions els actors es salven pel text, i no per la seva feina. Perque massa sovint cauen en el topic, malgrat que l’objectiu es ilustrar topics, pero tornen a parlar fluix i no els sentim, perque no sempre s’ho creuen. I per tot aixo, no acabes d’entrar del tot en la historia. Be, aqui un petit incis – unes 4 noies que estaven a la fila de darrere estaven entusiasmadissimes, sembla que no havien sentit mai ni hija de puta, ni follar, ni altres paraules…sempre es dedicaven a riure massa, a parlar per sobre dels actors i a anticipar, com si fossim a la televisio, el proper moviment dels actors.

Mentres l’espectacle no es una gran produccio, val la pena centrar-se en el text de Mamet. A veces no sabes lo que quieres hasta que te lo dan. Potser es el que som, el que ens hem convertit: projectem desitjos, pero no tenim el valor per assumir-los. Som buids o no ens permetem acceptar la plenitud. A la fi, pero, com deia Karl Jaspers, el mes dificil es reconeixer als altres i l’alteritat de la naturalesa. Pero mes que d’una vegada venc l’egoisme i l’individualisme.

Malgrat tot aixo, vaig passar un vespre agradable i no m’en arrepenteixo d’haver anat. Ah! De tots, us recomano que seguiu a la Cristina Alcazar, molt bona ;)

Perversiones sexuales en Chicago
Repartiment: Cristina Alcázar, Fernando Gil, Úrsula Corberó, Javier Pereira. Direcció: Juan Pedro Campoy. Autoria: David Mamet. Ajudant de direcció: Carlos Seguí.

records de l’estiu

Estàndard

Fa setmanes o mesos ja, vaig veure dues pel·lícules que, en essència, parlen d’innocència i de miracles. Moonrise Kingdom (direcció Wes Anderson, pel·lícula que va obrir el Festival de Cannes aquest any, hors concours), ens transporta a una illa on viu una acampada de boy scouts, una altra família i un policia. Un dels boy scouts s’escapa amb una de les filles de la família, desitjant refer el vell camí que els immigrants feien per entrar a la illa. Recerca d’un Neverland? L’enyor d’illo tempore, a principis del món, quan tot era possible?

En aquest viatge d’iniciació, els dos nens es descobreixen a si mateixos, aprenen l’un de l’altre i, alternativament, agafen el rol del Petit Príncep l’un per l’altre. Sembla que ens diguin: quan tens fe, quan hi creus, quan estimes i ets sincer, no hi ha obstacles. La força de l’ànima és més gran que l’opressió i la incomprensió familiars. En mig d’una familia que es parla per megàfon, és difícil desenvolupar-te, sobretot quan ets petit. I si ets diferent i trenques els esquemes, et faran la vida impossible. Llavors, l’únic refugi són els llibres i els discos de musica. Que, més endavant, en una platja aïllada, seran el preludi d’un romance infantil. Els llibres  – el codi per comunicar-se amb un boyscout orfe, que fa els ulls grans i mostra la seva innocència al sentir les frases recitades.

Els límits del meu llenguatge són els límits del meu mon, va dir Wittgenstein. El llenguatge dels nens és infinit i la seva honestedat encara té la capacitat de fer reaccionar els grans. El miracle ja hi és.

La délicatesse, dirigida per David i Stephane Foenkinos, i amb Audrey Tautou com a protagonista, revela un altre tipus d’innocència –  la de l’adult que, un cop perdudes la felicitat i l’esperança, sap que nomes començant des de zero podrà tornar a sentir. Quan no ho sento, no té sentit, diria Sarah Kane 🙂 La felicitat son troços, instants que podem decidir llençar o guardar dins nostre, però que igualment ens canvien per sempre.

La fragilitat i alhora la intensa mirada i la forca d’Audrey Tautou son idonis pel personatge de Natalie Kerr, que es refugia en la feina després de la mort del seu marit. Al cap de 3 anys, li fa un petó a un suec, company de feina, i és l’instant quan torna a sentir. El camí és difícil i només es pot avançar un cop s’hagi superat el passat. Markus, el suec, l’acompanya en el viatge des de la infantesa fins la mort d’en François. Tot jugant a escondidas en el jardí de la casa de l’avia. Un altre Petit Príncep, un altre Neverland, el mateix miracle que es produeix.

La pel·lícula és lenta i a vegades repetitiva, però fa uns anys (des de que faig teatre) he après a fixar-me en el missatge amagat, en les subtileses. Després de sortir d’aquestes dues pel·lícules, he sigut més feliç. Perquè a vegades no has de buscar la felicitat, sinó que l’has de rebre, ella ja t’estava buscant. Perquè és maco sortir del cine i sentir una parella al darrere comentat el mateix que penses tu. Perquè Girona a l’estiu, de nit, fa molt bona olor. Perquè és bo plorar i ser més lliure. Perquè l’aprenentatge és continu i els límits del nostre món són falses barreres.

A Moonrise Kingdom, els dos nens ballen aquesta cançó a la platja…

7 motius per anar als tallers d’El Galliner

Estàndard

1. Avui, a les 19:30, s’estrena Primeres imatges de Mart, direcció Marta Montiel, amb els Joves Plus – Cia. El Guirigall. NO US HO PODEU PERDRE!!! La setmana passada vaig anar a un assaig obert i només puc dir que els i les heu de veure. El text de l’Helena Tornero no és gens fàcil o senzill (no us l’explico, perquè HEU de venir :P), però el van defensar fins al final, em van emocionar, em van fer plorar i van donar-ho tot.  Jo coneixia nomes a tres d’ells (Mariona Rodriguez, Andreu Casadellà i Eloi Arpa), però tots són fantàstics i donen coses molt diferentes a l’escenari. Com que els hi quedaven hores per assajar encara, imagineu-vos com ho faran avui!!!

Taller Cos i Veu 1er Graduat 2010

Taller Cos i Veu 1er Graduat 2010

2. A les 21:50 hi ha el taller de Cabaret 😉  Fragments d’Els monolegs de la vagina, charleston, coreografies, seducció , plomes, ambient calent…Això promet! Vaig veure un troçet de l’espectacle un dia a classe i les noies tenen molt per oferir-vos, creieu-me 😉 Són 12 o així i (!!), dirigides per l’Emma Bover i la Txell Faxedasque potser aquesta vegada també ballarà?O farà una pinzellada de dansa contemporània? Veniu al taller i ho comprovareu! A més, si coneixeu a la Cristina Alay, hi actua i està molt sexy 😉

3. Els de 1er de graduat s’estrenen a La Planeta!!! Dissabte i diumenge (9 i 10 de juny) podreu veure els tallers de Cos i  Veu i d’Interpretació🙂 Els futurs professionals en acció 😛 Se’els sentirà , estaran lliures de tensions – mandíbula relaxada, ens estiren d’un fill, etc, ja us en recordeu, no? – , s’ho passaran bé ? Segur que sí, i per això és interessant veure’ls, per tornar una mica als principis, per recordar aquella emoció dels primers passos…

4. A part de tot això (que ja és molt, déu ni do), també hi ha el taller de Humor gestual, els Joves i els Bàsics, Titelles, Interpretació de cançons i d’escenes. Tot en només dos dies, promoció especial, rebajas de verano!!!  Bromes a part, podreu aprofitar per veure en Marcel Tomàs, (si no heu vist Zirocco, que ha emplenat sales per Catalunya i l’Estat, segur que l’heu enganxat a Física y Química :P), la Sílvia Escuder (que sempre fa uns tallers molt emotius), la Núria Borràs, en Janot, en Jordi Coromina, lHelena de Sola, en Xavier Thió i la Mireia Vallés. Pfua, quants actorassos en una sola sala, eh?? Bonus, al taller de Titelles hi han la Natàlia Carpintero i en Carles Galceran, estimats del meu cor 😉

5. Els discursos d’introducció i benvinguda de l’Isidre i en Quim 🙂 Calen més comentaris? 😀 A més, els alumnes de 1er de l’Isidre tenen el taller d’Interpretació el diumenge!

Interpretacio 1er Graduat 2010

6. LA FESTA DEL GALLINER!!! A càrrec dels de 1er de Graduat, que s’ho han estat currant moltíssim. Els hem vistos fent reunions a cada descans, preparant cartells, fent pluja d’idees, debatint…Tot está a punt per avui, a partir de les 23:30: La Banda del Rec, El Ganxet i DJ On the Move. I…sooopresa…. KARAOKE 😀 Després d’unes cerveses, entrarà molt bé, no? 😉

7. Us aneu entrenant i entrant en el ritme de vida teatreru 😛 Perquè tot això no acaba el diumenge, sinó que també us esperem el 16 i el 17, però més detalls  en una altra entrada. De moment, comenceu a agafar forces i a passar-ho bé! A partir de les 19:30, a La Planeta fins…quan aguanteu, al Pati de la Casa de Cultura 😉

La programació complerta la podeu trobar aquí.

.

monòleg

Estàndard

Això va sorgir d’un exercici a classe d’Interpretaciò: escriure “automàticament/mecànicament” durant 5 minuts, sense pensar. El més curios és que el resultat defineix bastant bé el personatge que estic treballant, alhora que ensenya coses de mi. Segueixo pensant i dient que fer teatre és un miracle.

Avui et desitjo. No se demà. Sol, lluna i estrelles. Tot verd. El mar m’enfonsa. Puresa. Més enllà dels estels. Neguit. Valor. Tardor a casa. Nadal. Amb tu per sempre. Perquè? Viure diferent. Gat. Saltar. Vida nova. Voler, desitjar. Córrer. Temor. Plor. Flor. Diga’m algo. A vegades et penso i no me n’adono. Defugir. Afecte, carinyo. Junts. Separats. És igual. Avui és diferent. Com he arribat aquí? En quin moment m’he oblidat de mi? De tu. No m’ets indiferent. Roques i algues marines. Per sempre brillants. Blau marí, papallones i miracles. Un cop a la vida. Mentides. Raó. Pes. Vull dir més del que puc. Tu m’entens. Et necessito amb mi. Per molt que no t’ho digui, està tot dins meu. Cec. Primavera. Sense corda. Ales. Pluja. Fred i calor. Al mar hi ha vent. Se m’emporta. Volo cap al cel sense por. Sóc lliure o al menys és el que sento. No vull parar. M’agrades. Ets adorable. Perquè? No entenc res. Sorra fina, pomes dolces, sol incandescent. Se’m trenca el cor. Troços de sucre. Mel. Cap que no sap. Cargol a la  matinada. Jo vull més. Ha passat una mosca. Res no va bé. Els cavalls m’acompanyen. La llibertat és nostra. Podem arribar-hi. Somriure no costa res. Et sento a prop. Et veig el somriure, però no hi ets. Quan ha passat el temps? Vols venir amb mi? Fes-me companyia. Estaria bé. Voles amb mi a vegades. Ets lluny. No et sento. El verd de l’herba. Pots dormir si vols. Però no deixis de somriure. La vida se m’emporta. Avui es el primer dia, vindran molts mes, pero cap com aquest. Vull arribar-hi. Falta poc. La vida es bella. Crec en mi. I en tu. Si ets segur, jo també. Per on seguir, com no caure? Caure i tornar a començar. Afecte, camí, passeig, vida, estel, cor, llum, alegria, viatge. Tu ets tot.

Intocable i la joie de vivre

Estàndard

S’havia cancel·lat un assaig de teatre i estava quasi contenta, perquè no m’havia preparat suficientment i tampoc tenia els ànims d’anar-hi. De cop, tenia el dijous vespre lliure, per fer algo per  mi, cosa que no passa gaire sovint 😦 Feia dies que volia anar al cine. M’estaven recomanant The Artist, a mi em va agradar el trailer de My week with Marylin i també, en el fons, m’hagués agradat veure en  George Clooney amb The Ides of March. Però, de cop,  mirant la cartellera, he vist Intocable, he mirat el trailer i …COUP DE FOUDRE! Just abans de marxar, em diu una amiga que la fan al Truffaut, cosa encara millor, ja que no m’agraden gens les pel·lícules doblades.

No trobo aparcament i ja és tard i el de davant va molt lent 😦 Pfuah, només em passa a mi!! Per fi puc deixar el cotxe i pujo ràpid cap al Truffaut. Fa bastant que no hi vaig. Hi ha molta gent a fora, fumant, encara esperant que comenci. Perfecte, doncs! Em relaxo i entro. En dos minuts, ja havia començat.

Riures, molts de riures i rialles en la sala. Jo no em puc aguantar. La senyora del meu costat sembla ser dels espectadors més seriosos, ja que no para de girar i mirar-me quan exploto a carcajades 😀 Un wesh wesh (joves dels suburbis francesos) de Paris arriba a treballar per un ric tetraplégic, li ensenya a riure un altre cop, a fumar porros, a passejar amb el Masseratti a 180 km per hora i tantes altres històries que vieun plegats. No crec que tingui sentit que expliqui més de l’argument aquí, aquesta pel·licula s’ha de veure, amb el cor obert, amb tristesa, amb ganes, amb una ment lliure.

Les Intouchables

Les Intouchables

És una pel·lícula que ens ensenya a tornar a ser vius, que tantes vegades ho oblidem, a viure plenament, sense buscar excuses ni trampes! Les beaux esprits se rencontrent, deia Voltaire. Aquests dos personatges s’havien de trobar, perquè expressen dos mons tant separats, però a l’hora tant propers. Perquè són una expressió de normalitat en mig del caos que estem vivint.  Els detractors segurament dirán que està plena de clichés (el negre que busca el tercer acomiadament per poder demanar l’atur, el tetraplègic que fa pena, la vida buida dels wesh wesh etc), però ho dic clarament i convençudíssima, que no ens hauríem de fixar en això.  Olivier Nakache i Eric Toledano assumeixen tot el risc de caure en el cliché, però no ho fan, i aconsegueixen quedar-se amb tots nosaltres, donant-nos llum, aire fresc i ganes de tirar endavant. I demostrant, un altre cop, que la joie de vivre va néixer a França.

Després, anant cap a casa, vaig descobrir una magnolia preciosa, tota florida, a la Plaça Catalunya. Una noia plorant en un banc i una amiga que la consolava. Els bars plens de gent alegra. Arbres amb flors rosa al C/Sant Joan de la Salle. Volia fumar un cigarro i no tenia foc 🙂 Vaig arribar a casa més tranquila i somrient. L’art és l’única empremta que deixem de la nostra vida – Philippe, el personatge tetraplègic.

imatge i frase del dia

Estàndard

Avui, al Facebook, he trobat aquesta preciosa imatge de la Isadora Duncan i alguna frase que ella solia dir.

Isadora Duncan

Isadora Duncan

Danzar es sentir, sentir es sufrir, sufrir es amar; Usted ama, sufre y siente. ¡Usted danza!

Després m’he dedicat a buscar més frases d’ella i n’hi ha una altra que trobo fascinant i que resumeix, bàsicament, l’essència de la dansa –  Si pudiera decirte lo que se siente, no valdría la pena bailarlo. Em recorda molt una frase de Sarah Kane, una autora que m’encanta, amb una força brutal en la seva escriptura –  When I don’t feel it, it’s pointless. 

Fa dues setmanes, a Rumanía van estrenar una obra de teatre sobre la vida d’Isadora Duncan – Quan Isadora ballava i en tinc molts ganes de veure-la.  He aquí unes imatges, al menys a nivell estètic, l’obra promet 🙂

Quan Isadora ballava - Teatre Odeon, Bucarest

Quan Isadora ballava – © Teatre Odeon, Bucarest

Maia Morgenstern i Mihai Smarandache -© Teatre Odeon, Bucarest