Tag Archives: moonrise kingdom

records de l’estiu

Estàndard

Fa setmanes o mesos ja, vaig veure dues pel·lícules que, en essència, parlen d’innocència i de miracles. Moonrise Kingdom (direcció Wes Anderson, pel·lícula que va obrir el Festival de Cannes aquest any, hors concours), ens transporta a una illa on viu una acampada de boy scouts, una altra família i un policia. Un dels boy scouts s’escapa amb una de les filles de la família, desitjant refer el vell camí que els immigrants feien per entrar a la illa. Recerca d’un Neverland? L’enyor d’illo tempore, a principis del món, quan tot era possible?

En aquest viatge d’iniciació, els dos nens es descobreixen a si mateixos, aprenen l’un de l’altre i, alternativament, agafen el rol del Petit Príncep l’un per l’altre. Sembla que ens diguin: quan tens fe, quan hi creus, quan estimes i ets sincer, no hi ha obstacles. La força de l’ànima és més gran que l’opressió i la incomprensió familiars. En mig d’una familia que es parla per megàfon, és difícil desenvolupar-te, sobretot quan ets petit. I si ets diferent i trenques els esquemes, et faran la vida impossible. Llavors, l’únic refugi són els llibres i els discos de musica. Que, més endavant, en una platja aïllada, seran el preludi d’un romance infantil. Els llibres  – el codi per comunicar-se amb un boyscout orfe, que fa els ulls grans i mostra la seva innocència al sentir les frases recitades.

Els límits del meu llenguatge són els límits del meu mon, va dir Wittgenstein. El llenguatge dels nens és infinit i la seva honestedat encara té la capacitat de fer reaccionar els grans. El miracle ja hi és.

La délicatesse, dirigida per David i Stephane Foenkinos, i amb Audrey Tautou com a protagonista, revela un altre tipus d’innocència –  la de l’adult que, un cop perdudes la felicitat i l’esperança, sap que nomes començant des de zero podrà tornar a sentir. Quan no ho sento, no té sentit, diria Sarah Kane 🙂 La felicitat son troços, instants que podem decidir llençar o guardar dins nostre, però que igualment ens canvien per sempre.

La fragilitat i alhora la intensa mirada i la forca d’Audrey Tautou son idonis pel personatge de Natalie Kerr, que es refugia en la feina després de la mort del seu marit. Al cap de 3 anys, li fa un petó a un suec, company de feina, i és l’instant quan torna a sentir. El camí és difícil i només es pot avançar un cop s’hagi superat el passat. Markus, el suec, l’acompanya en el viatge des de la infantesa fins la mort d’en François. Tot jugant a escondidas en el jardí de la casa de l’avia. Un altre Petit Príncep, un altre Neverland, el mateix miracle que es produeix.

La pel·lícula és lenta i a vegades repetitiva, però fa uns anys (des de que faig teatre) he après a fixar-me en el missatge amagat, en les subtileses. Després de sortir d’aquestes dues pel·lícules, he sigut més feliç. Perquè a vegades no has de buscar la felicitat, sinó que l’has de rebre, ella ja t’estava buscant. Perquè és maco sortir del cine i sentir una parella al darrere comentat el mateix que penses tu. Perquè Girona a l’estiu, de nit, fa molt bona olor. Perquè és bo plorar i ser més lliure. Perquè l’aprenentatge és continu i els límits del nostre món són falses barreres.

A Moonrise Kingdom, els dos nens ballen aquesta cançó a la platja…

Anuncis