Tag Archives: Sarah Kane

records de l’estiu

Estàndard

Fa setmanes o mesos ja, vaig veure dues pel·lícules que, en essència, parlen d’innocència i de miracles. Moonrise Kingdom (direcció Wes Anderson, pel·lícula que va obrir el Festival de Cannes aquest any, hors concours), ens transporta a una illa on viu una acampada de boy scouts, una altra família i un policia. Un dels boy scouts s’escapa amb una de les filles de la família, desitjant refer el vell camí que els immigrants feien per entrar a la illa. Recerca d’un Neverland? L’enyor d’illo tempore, a principis del món, quan tot era possible?

En aquest viatge d’iniciació, els dos nens es descobreixen a si mateixos, aprenen l’un de l’altre i, alternativament, agafen el rol del Petit Príncep l’un per l’altre. Sembla que ens diguin: quan tens fe, quan hi creus, quan estimes i ets sincer, no hi ha obstacles. La força de l’ànima és més gran que l’opressió i la incomprensió familiars. En mig d’una familia que es parla per megàfon, és difícil desenvolupar-te, sobretot quan ets petit. I si ets diferent i trenques els esquemes, et faran la vida impossible. Llavors, l’únic refugi són els llibres i els discos de musica. Que, més endavant, en una platja aïllada, seran el preludi d’un romance infantil. Els llibres  – el codi per comunicar-se amb un boyscout orfe, que fa els ulls grans i mostra la seva innocència al sentir les frases recitades.

Els límits del meu llenguatge són els límits del meu mon, va dir Wittgenstein. El llenguatge dels nens és infinit i la seva honestedat encara té la capacitat de fer reaccionar els grans. El miracle ja hi és.

La délicatesse, dirigida per David i Stephane Foenkinos, i amb Audrey Tautou com a protagonista, revela un altre tipus d’innocència –  la de l’adult que, un cop perdudes la felicitat i l’esperança, sap que nomes començant des de zero podrà tornar a sentir. Quan no ho sento, no té sentit, diria Sarah Kane 🙂 La felicitat son troços, instants que podem decidir llençar o guardar dins nostre, però que igualment ens canvien per sempre.

La fragilitat i alhora la intensa mirada i la forca d’Audrey Tautou son idonis pel personatge de Natalie Kerr, que es refugia en la feina després de la mort del seu marit. Al cap de 3 anys, li fa un petó a un suec, company de feina, i és l’instant quan torna a sentir. El camí és difícil i només es pot avançar un cop s’hagi superat el passat. Markus, el suec, l’acompanya en el viatge des de la infantesa fins la mort d’en François. Tot jugant a escondidas en el jardí de la casa de l’avia. Un altre Petit Príncep, un altre Neverland, el mateix miracle que es produeix.

La pel·lícula és lenta i a vegades repetitiva, però fa uns anys (des de que faig teatre) he après a fixar-me en el missatge amagat, en les subtileses. Després de sortir d’aquestes dues pel·lícules, he sigut més feliç. Perquè a vegades no has de buscar la felicitat, sinó que l’has de rebre, ella ja t’estava buscant. Perquè és maco sortir del cine i sentir una parella al darrere comentat el mateix que penses tu. Perquè Girona a l’estiu, de nit, fa molt bona olor. Perquè és bo plorar i ser més lliure. Perquè l’aprenentatge és continu i els límits del nostre món són falses barreres.

A Moonrise Kingdom, els dos nens ballen aquesta cançó a la platja…

Anuncis

imatge i frase del dia

Estàndard

Avui, al Facebook, he trobat aquesta preciosa imatge de la Isadora Duncan i alguna frase que ella solia dir.

Isadora Duncan

Isadora Duncan

Danzar es sentir, sentir es sufrir, sufrir es amar; Usted ama, sufre y siente. ¡Usted danza!

Després m’he dedicat a buscar més frases d’ella i n’hi ha una altra que trobo fascinant i que resumeix, bàsicament, l’essència de la dansa –  Si pudiera decirte lo que se siente, no valdría la pena bailarlo. Em recorda molt una frase de Sarah Kane, una autora que m’encanta, amb una força brutal en la seva escriptura –  When I don’t feel it, it’s pointless. 

Fa dues setmanes, a Rumanía van estrenar una obra de teatre sobre la vida d’Isadora Duncan – Quan Isadora ballava i en tinc molts ganes de veure-la.  He aquí unes imatges, al menys a nivell estètic, l’obra promet 🙂

Quan Isadora ballava - Teatre Odeon, Bucarest

Quan Isadora ballava – © Teatre Odeon, Bucarest

Maia Morgenstern i Mihai Smarandache -© Teatre Odeon, Bucarest