Category Archives: Pel·lícules

records de l’estiu

Estàndard

Fa setmanes o mesos ja, vaig veure dues pel·lícules que, en essència, parlen d’innocència i de miracles. Moonrise Kingdom (direcció Wes Anderson, pel·lícula que va obrir el Festival de Cannes aquest any, hors concours), ens transporta a una illa on viu una acampada de boy scouts, una altra família i un policia. Un dels boy scouts s’escapa amb una de les filles de la família, desitjant refer el vell camí que els immigrants feien per entrar a la illa. Recerca d’un Neverland? L’enyor d’illo tempore, a principis del món, quan tot era possible?

En aquest viatge d’iniciació, els dos nens es descobreixen a si mateixos, aprenen l’un de l’altre i, alternativament, agafen el rol del Petit Príncep l’un per l’altre. Sembla que ens diguin: quan tens fe, quan hi creus, quan estimes i ets sincer, no hi ha obstacles. La força de l’ànima és més gran que l’opressió i la incomprensió familiars. En mig d’una familia que es parla per megàfon, és difícil desenvolupar-te, sobretot quan ets petit. I si ets diferent i trenques els esquemes, et faran la vida impossible. Llavors, l’únic refugi són els llibres i els discos de musica. Que, més endavant, en una platja aïllada, seran el preludi d’un romance infantil. Els llibres  – el codi per comunicar-se amb un boyscout orfe, que fa els ulls grans i mostra la seva innocència al sentir les frases recitades.

Els límits del meu llenguatge són els límits del meu mon, va dir Wittgenstein. El llenguatge dels nens és infinit i la seva honestedat encara té la capacitat de fer reaccionar els grans. El miracle ja hi és.

La délicatesse, dirigida per David i Stephane Foenkinos, i amb Audrey Tautou com a protagonista, revela un altre tipus d’innocència –  la de l’adult que, un cop perdudes la felicitat i l’esperança, sap que nomes començant des de zero podrà tornar a sentir. Quan no ho sento, no té sentit, diria Sarah Kane 🙂 La felicitat son troços, instants que podem decidir llençar o guardar dins nostre, però que igualment ens canvien per sempre.

La fragilitat i alhora la intensa mirada i la forca d’Audrey Tautou son idonis pel personatge de Natalie Kerr, que es refugia en la feina després de la mort del seu marit. Al cap de 3 anys, li fa un petó a un suec, company de feina, i és l’instant quan torna a sentir. El camí és difícil i només es pot avançar un cop s’hagi superat el passat. Markus, el suec, l’acompanya en el viatge des de la infantesa fins la mort d’en François. Tot jugant a escondidas en el jardí de la casa de l’avia. Un altre Petit Príncep, un altre Neverland, el mateix miracle que es produeix.

La pel·lícula és lenta i a vegades repetitiva, però fa uns anys (des de que faig teatre) he après a fixar-me en el missatge amagat, en les subtileses. Després de sortir d’aquestes dues pel·lícules, he sigut més feliç. Perquè a vegades no has de buscar la felicitat, sinó que l’has de rebre, ella ja t’estava buscant. Perquè és maco sortir del cine i sentir una parella al darrere comentat el mateix que penses tu. Perquè Girona a l’estiu, de nit, fa molt bona olor. Perquè és bo plorar i ser més lliure. Perquè l’aprenentatge és continu i els límits del nostre món són falses barreres.

A Moonrise Kingdom, els dos nens ballen aquesta cançó a la platja…

Intocable i la joie de vivre

Estàndard

S’havia cancel·lat un assaig de teatre i estava quasi contenta, perquè no m’havia preparat suficientment i tampoc tenia els ànims d’anar-hi. De cop, tenia el dijous vespre lliure, per fer algo per  mi, cosa que no passa gaire sovint 😦 Feia dies que volia anar al cine. M’estaven recomanant The Artist, a mi em va agradar el trailer de My week with Marylin i també, en el fons, m’hagués agradat veure en  George Clooney amb The Ides of March. Però, de cop,  mirant la cartellera, he vist Intocable, he mirat el trailer i …COUP DE FOUDRE! Just abans de marxar, em diu una amiga que la fan al Truffaut, cosa encara millor, ja que no m’agraden gens les pel·lícules doblades.

No trobo aparcament i ja és tard i el de davant va molt lent 😦 Pfuah, només em passa a mi!! Per fi puc deixar el cotxe i pujo ràpid cap al Truffaut. Fa bastant que no hi vaig. Hi ha molta gent a fora, fumant, encara esperant que comenci. Perfecte, doncs! Em relaxo i entro. En dos minuts, ja havia començat.

Riures, molts de riures i rialles en la sala. Jo no em puc aguantar. La senyora del meu costat sembla ser dels espectadors més seriosos, ja que no para de girar i mirar-me quan exploto a carcajades 😀 Un wesh wesh (joves dels suburbis francesos) de Paris arriba a treballar per un ric tetraplégic, li ensenya a riure un altre cop, a fumar porros, a passejar amb el Masseratti a 180 km per hora i tantes altres històries que vieun plegats. No crec que tingui sentit que expliqui més de l’argument aquí, aquesta pel·licula s’ha de veure, amb el cor obert, amb tristesa, amb ganes, amb una ment lliure.

Les Intouchables

Les Intouchables

És una pel·lícula que ens ensenya a tornar a ser vius, que tantes vegades ho oblidem, a viure plenament, sense buscar excuses ni trampes! Les beaux esprits se rencontrent, deia Voltaire. Aquests dos personatges s’havien de trobar, perquè expressen dos mons tant separats, però a l’hora tant propers. Perquè són una expressió de normalitat en mig del caos que estem vivint.  Els detractors segurament dirán que està plena de clichés (el negre que busca el tercer acomiadament per poder demanar l’atur, el tetraplègic que fa pena, la vida buida dels wesh wesh etc), però ho dic clarament i convençudíssima, que no ens hauríem de fixar en això.  Olivier Nakache i Eric Toledano assumeixen tot el risc de caure en el cliché, però no ho fan, i aconsegueixen quedar-se amb tots nosaltres, donant-nos llum, aire fresc i ganes de tirar endavant. I demostrant, un altre cop, que la joie de vivre va néixer a França.

Després, anant cap a casa, vaig descobrir una magnolia preciosa, tota florida, a la Plaça Catalunya. Una noia plorant en un banc i una amiga que la consolava. Els bars plens de gent alegra. Arbres amb flors rosa al C/Sant Joan de la Salle. Volia fumar un cigarro i no tenia foc 🙂 Vaig arribar a casa més tranquila i somrient. L’art és l’única empremta que deixem de la nostra vida – Philippe, el personatge tetraplègic.